relats de l'experiència

clicka sobre les imatges per ampliar

en josep-maria i en pep-lluís poc antes de començar la travessa

serra de tramuntana 2002

per Josep M. Basart

Per a intentar resseguir la serra de Tramuntana en menys de vint-i-quatre hores s’ha d’estar una mica malalt. Vull dir que, sense un toc -o dos- de bogeria, ja no comences. No obstant això, no us amoïneu pas, al capdavall tots ho som uns eixelebrats (els casos més greus corresponen als qui no se n’adonen)

Aquest preliminar convé si hom mira d’entendre com és possible que sense haver caminat mai més de cinquanta-i-pocs quilòmetres seguits i sense cap entrenament digne d’aquest nom, em vaig decidir -ara farà unes sis setmanes- a acompanyar en Pep Lluís en la seva travessa. També és convenient aclarir aquí que, tal com he dit, era la seva travessa, pel fet que ell la va proposar i ell tot sol la va dissenyar, mesurar i planificar fins els darrers detalls (recorregut, distàncies, alçades, estimació dels temps parcials, punts de control per al GPS,...) Jo hi anava d’acompanyant i em vaig trobar la taula ben parada.

Ja em teniu, doncs, sense haver-me encomanat a Déu i a tots els sants, a les deu del vespre del passat 18 de maig, a Sant Elm ¾vora sa Dragonera¾amb el lot (llanterna, si ho preferiu) a la mà, disfressat de caminaire bregat en travesses heroiques. Vint-i-tres hores i cinquanta-un minuts després ¾recorreguts els 100 quilòmetres i superats els 4.200 metres d’alçada acumulada¾, trepitjàvem el pont romà de Pollença. Quin goig aquell final, quina apoteosi triomfant! El panorama fou aquest: encara anava disfressat de caminaire dur, però, per dins, em sentia força a prop del col·lapse total. Molta son, dolors diversos, defalliment, fred, tremolors i una febre incipient. Sort que el capità no se’n va recordar que portava una màquina de retratar, de manera que no ha quedat documentació gràfica del daltabaix.

Creieu-me, si us agrada la natura i el caminar, si em voleu fer cas, no me’n feu. És a dir, ignoreu aquestes misèries finals meves i decidiu-vos a fer la travessa. Acabar-la en vint-i-quatre hores és un repte que podeu ignorar perfectament, si no us plau. No cal enllestir-la en un dia. De fet, gaudireu molt més de totes les belleses que us esperen si la planifiqueu sense presses, en tres o quatre dies. Hi trobareu alzines, boix baleàric, pins, oliveres, algun teix i unes quantes plantes endèmiques. Veureu bocs, cabres, bens, gavines i, si pareu bé l’orella, potser podreu sentir el rossinyol i l’òliba. Avançareu trobant fonts, rierols, torrents i gorgs, tothora acompanyats per cims que superen els 1.000 metres; alguns, amb marjades gairebé fins a dalt. I tot plegat, amb una mica de sort, embolcallat en l’esplendor dels diversos tons de llum que es formen amb el pas de les hores, del dia i de la nit.

Mallorca encara és plena de meravelles en el cel, la mar i la terra. El recorregut de la serra de Tramuntana que us proposa l’autor d’aquesta pàgina és una bona manera (sana, agradable, pràctica i econòmica) de descobrir-les i gaudir-ne.

serra de tramuntana en un dia

per pep-lluís

viure és un repte; perquè a moltes persones, jo diria la majoria de persones, ens agrada assumir reptes? perquè tanta gent corre la marató, perquè escala un 7a, perquè tants pugen l’everest o un altre 8000 jugant-se la vida i gastant-se els doblers? no crec que sigui simplement perquè està allà; crec que és la satisfacció de fer una cosa difícil, una cosa que en un moment pensaves impossible, o al menys impossible per tu; hi ha poques coses que donin tanta satisfacció com superar un repte difícil; viure és un repte i el meu repte particular és travessar la serra de tramuntana a peu en un dia

durant la meva adolescència vaig passar moltes hores trescant per la serra de tramuntana, fent excursions, descobrint nou llocs, vivaquejant, coneixent les plantes, baixant torrents, escalant, comptant teixos o voltors, ... crec que el que fas durant la teva adolescència et marca per a tota la vida; però mai s’hem va passar pel cap fer la travessa de la serra de tramuntana, a pesar de que al ser la serra allargada és una excursió molt natural i a pesar de que ja feia travesses als pirineus; la primera vegada que en vaig tenir notícia va ser un dia que estava amb la pat, la meva dona, pel massanella i em vaig trobar el bernadí companys amb gent del gem fent la travessa, a partir d’aquell dia es va quedar com una excursió pendent, però sempre és complicat dedicar tres o quatre dies per una cosa així; quan vaig fer la meva primera matagalls-montserrat vaig veure que era possible fer-la en un dia, o al menys era possible per alguns, segurament no per mi, com a mínim sense entrenar molt, a partir d’aquell dia no em vaig poder treure del cap fer la travessa de la serra de tramuntana en un dia

el temps passa de pressa, sembla mentida que faci ja quasi tres anys de la meva primera matagalls-montserrat, però entre mig han passat moltes coses, he corregut la meva primera marató i unes quantes més, molts diumenges aixecant-me massa d’hora per fer una tirada llarga corrent i tornant a casa a una hora raonable, moltes hores preparant la travessa, i sobre tot més de 7000 km corrent, el més important per sobreviure a un repte d’aquesta mena

la travessa la faig amb en josep maria, la veritat és que em fa un gran favor venint, em permetrà fer la travessa amb la tranquil·litat de que la família està tranquil·la perquè ja no vaig sol, i em dona seguretat especialment als trams més compromesos, els trams de nit i cap al final on les forces van molt justes i no és gens estrany tenir un problema; a més no podia pensar amb ningú millor, maratonià en menys de 3 hores, experiència en curses de muntanya, peus curtits al camí de santiago, ..

a les 10 de la nit, comencem a caminar a la platja de sant elm, uns 700m antes del punt inicialment previst, així estalviem camí a na maria jesús, si hem de fer 100km no vindrà de 700m, l’objectiu és clar, arribar a pollença en un dia, és a dir, 24 hores

passant can tomeví comença la primera pujada, un petit aperitiu, miro l’altímetre per veure el ritme i veig que estem pujant a 1200m/hora!, no em pensava que anéssim tant ràpid, si no afluixem ens trencarem, com a mínim jo, és l’adrenalina, la mateixa que et fa anar massa ràpid al principi d’una cursa, afluixem una mica

sortint del bosc ens il·lumina la lluna, la vista de la dragonera amb la llum de la lluna és impressionant, passem la trapa, la vall de sant josep i ens apartem del camí per anar fins el mirador de cap fabioler, la vista és una passada, es veuen les ones trencant, just en la nostra vertical però 400m més abaix, il·luminades per la lluna; el cel tot estelat i amb alguns planetes que brillen amb força; tornant del mirador fem broma de que esperem que els dos o tres minuts perduts no siguin determinants

arribem al coll de la gramola i baixem trotant fins el pla de l’evangèlica, pugem per una pista que passa al costat d’unes casetes i aquí ens espera el primer espectador, un ca que amb la foscor pareix més gran, quan hi passem pel costat es llança sobre noltros, quan estava a punt de seccionar la iugular d'en josep maria la cadena l’atura en sec; sobrevivim

arribem al pas gran per enfilar s’esclop, aquí s’acaba l’alegria, seguir el camí de nit aquí és realment complicat, anem seguint les fites però les acabem perdent, miro el gps però no ajuda molt, em diu que la direcció és la correcta, tinc un punt marcat uns 150m davant meu però no em diu si les fites i el camí estan una mica a la dreta o l’esquerra, anem avançant com podem, tornem a trobar i a perdre les fites un parell de vegades; finalment passem pel costat de les alquerioles, a partí d’aquí tenia memoritzada una seqüència detallada per enfilar correctament cap el pas de s’estepera però una de les referències que tenia, un cartell de “caza mayor” ja no hi és i on hi havia un corriol ara hi ha un camp llaurat, gràcies a la lluna puc endevinar els penyals i trobar el camí cap al pas; més endavant més problemes per anar cap al coll des quer, la lluna està molt baixa i és perd tota perspectiva, aquí hi ha milers de caminois fets per les ovelles i és difícil saber quin és el bo, mirant la carena veig que hem baixat massa, reculem una mica pujant i tornem a agafar el camí; per arribar al coll de la coma hi ha un altre tram complicat però l’agafem bastant bé; al arribar el coll ens donem la ma, hem superat el tram més complicat en quant a orientació

arribem a la carretera i trotem fins estellencs, veiem la lluna de color taronja com es pon a la mar; a estellencs ens trobem un ca sol en mig del carrer, pareix un pitbull i comença a grunyir, no fa molta gràcia, faig servir la técnica que em funciona millor amb els cans, demostrar que jo som més perillós que ells, quan passem just pel costat me poso a lladrar fort, el ca dona un salt de por i en josep maria un altre, la pròxima vegada millor l'aviso; passem per la font del garbell i una mica més endavant al mig per on passava el camí del fodesma ens trobem el primer prohibit el pas, diu “propiedad privada, por favor no pasar”, com a mínim són educats, evidentment passem

a son sanutges agafem el camí del correu fins esporles; són les sis del matí i comença a clarejar; a esporles anem cap a casa de na maria jesús que ha tingut el detall i la moral de llevar-se a n’aquesta hora intempestiva del diumenge per preparant-se un cafè; la meva intenció era fer la travessa de forma autosuficient però em sembla de molt mala educació rebutjar un cafè en aquestes circumstàncies, a més em ve molt de gust, i tampoc no vindrà d'aquí

passat son cabaspre ens saltem el segon, i afortunadament últim, prohibit el pas, no sembla un prohibit el pas gaire problemàtic, de fet uns metres més enllà ens trobem un cartell indicant una drecera cap a valldemossa, el cartell té tota la pinta d'haver-lo posat el propietari d’una casa per evitar que la gent passi just per davant seu; arribem al coll de sant jordi i pugem i baixem la comuna de valldemossa, travessant un magnífic boscs d’alzines; al arribar a la font de na llambies em de fer la primera aturada de manteniment dels peus, m’ha començat a sortir una bòfiga a la part frontal del peu dret, afortunadament tinc un bon call i la bòfiga ni es veu, però em preocupa començar a tenir problemes tan aviat, em poso un compeed, en josep maria també té els mateixos problemes i també es posa compeed

arribem a valldemossa, estem quasi a la mitad de la travessa; arribem just amb el temps previst a pesar d’haver anat rapidet i corrent a les baixades, això em preocupa una mica perquè en el temps previst sols tenim una hora i vint minuts de coixí per baixar de les 24 hores i no serà fàcil mantenir aquest ritme fins el final

pugem per la coma des cairats, és una mica més directe que pel pla des pouet, el camí puja amb ganes, en josep maria demostra que té més ritme i em va deixant enrera, així i tot aconsegueixo pujar a un ritme decent entre 600 i 700 m/hora als trams de més pujada, arribem al pla de sa serp i seguim la llarga carena fins sa galera on hi ha una vista impressionant del port de sóller, el blau intens del mar contrasta amb el verd dels pins; també és veu el coll de l’ofre a la nostra mateixa alçada, llàstima que haguem de baixar i pujar 900 m per arribar-hi, però no volia fer la travessa de la serra sense passar per un lloc tan extraordinari com es barranc de biniaraix;

baixant cap el racó den barona em despisto i perdo les fites, ha estat una badada perquè són fàcils de seguir, pujo a un llom i veig que ens em anat desviant a la dreta i que hi ha un tallat en mig, em de pujar una mica anant enrera i fer una desgrimpadeta fàcil; llavor baixant per una espécies de rossaguera en mig del bosc em giro i veig el josep maria redolant, veig que riu, no s'ha fet mal, en 100 km lo extraordinari es no caure; més endavant no encertem a agafar un camí de carro molt deteriorat i perdem temps dubtant amunt i avall, a la fí el trobem, l’anem seguint, està ple d’arbres caiguts a damunt del camí de la ventada del novembre passat; en un moment donat el camí comença a pujar, no recordava aquest tram però és impossible recordar tots els trams, miro el gps i veig que ens em saltat la cruïlla! és increïble, era un cruïlla molt evident, tornem enrere i veiem que hi ha un arbre enorme caigut sobre la cruïlla, per això no l’hem vista;

al racó del barona ens trobem un ase que sempre està per allà, ens ve al darrera i fins i tot dóna una empenta al josep maria, començo a córrer perquè em deixi en pau però ell també es posa a córrer, faig un esprint de 100 metres a tota castanya fins la barrera; seguim trotant a estones cap a sóller; ens parem a la plaça d’amèrica, em canvio les malles per un pantaló curt, ens canviem els calcetins i ens tornem a curar els peus, ara em fa mal l’altre peu al mateix lloc, em poso un compeed al peu esquerre i un segon al peu dret i més vaselina, entre les dubtes al racó den barona i l’aturada ja acumulem 30 minuts de retard

anem cap a biniaraix i comencem a pujar el barranc, al primer tram d’escales ja veig que les cames no estan gaire per bromes; fa molta calor, agafem aigua a mig camí; el barranc dur molta d’aigua de les pluges de les darreres setmanes; l’estret té un aspecte magnífic, amb els gorgs plens i l’aigua baixant; hi ha gent fent barranquisme; la pujada es fa interminable, aquest és un punt crític de la travessa, si t’agafa una pàjara a la pujada es pot perdre molt de temps, vaig constantment mirant l’altímetre, intento conservar un ritme de 500 metres/hora ho vaig aconseguint però a base de patir considerablement, tinc les sensacions del final d’una marató; en josep maria puja al seu ritme, es a dir que em deixa enrera i a estones ni el veig; com més amunt més tocat vaig, arribem a l’alçada de les cases i aquí ja començo a anar una mica grogi, aguanto com puc fins al coll

a la baixada del coll em recupero una mica, fins i tot em torno a trobar bé; suposo que això és el que et permet l’entrenament, no tant no cansar-te sinó recuperar-te ràpid, trotem alguna estoneta fins la font del noguer però no massa perquè el camí és bastant planer, baixa molt suau i no ajuda massa a córrer; en josep maria es queda una mica enrera, llavors em diu que amb el sol a la cara l’hi entrava son

seguim la canal, pugem el coll des coloms i baixem a la font del prat; aquí comença l’última pujada rellevant; vaig molt, molt cansat; crec que els muscles que tinc més cansat són els de la caixa dels pulmons, em costa respirar, no se si els tinc cansats o simplement és la manifestació d’un pajarón impressionant; de fet he menjat molt menys de lo que tenia previst però es que no aconseguia enviar-me tot el menjar, suposo que caminar menjant no ajuda massa a la digestió; a una font abans de sortir del bosc torno a omplir el bidó, una excusa per parar 10 o 15 segons; tota l’estona vaig mirant l’altímetre, no hi ha manera d’anar al ritme previst, no aconsegueixo passar de 400 m/hora; tota l’estona vaig fent el mateix càlcul, 1210 m (l’alçada del coll) menys l’alçada actual, dividit pel ritme de pujada, el resultat sempre és el mateix: massa estona patint; no crec que arribi a pollença, no se qui me mana ficar-me en aquests embulls; si no arribo a pollença serà un pal, tantes hores entrenant, els back-to-backs, he entrenat el màxim que el meu cos aguanta i el temps que tinc em permet; el coll no arriba mai i com més pujo pitjor em trobo; decideixo fer el que pugui i si no em recupero bé deixar-ho estar a lluc; no li dic res al josep maria, si m'intentés convencer d'abandonar no li costaria massa; no se quines sensacions té la gent al pujar un vuit mil, la tornada del cim sol ser agònica, no crec que estiguin massa pitjor que jo; a la fi arriba el coll, si arriba a ser 100 metres més alt no se si hagués arribat;

comencem a baixar, en josep maria em demana si es veu formentor, aixeco el cap i veig una vista impressionat de la badia d’alcúdia i la península d’artà, formentor no es veu; veig que estic tan cansat que ja no miro més que el camí; baixant no tenim massa encert agafant dreceres, a part del cos, el cap ja està una mica embolicat, estic tan cansat que ja xerro pastós, en josep maria em diu que ja ho havia notat; em recupero una mica però no massa; trotem a estones quan arribem al bosc; a lluc truquem a les dones i els hi diem que arribarem a pollença pràcticament a les deu de la nit; tenim tres hores per anar de lluc a pollença, és un temps raonable, però amb el nostre estat no serà fàcil

arribem a menut i enfilem cap a binifaldó; a la primera baixada em poso a trotar a veure si recuperem una mica de temps, el josep-maria continua caminant, pareix que no està molt motivat per augmentar el ritme a pesar de que va molt millor que jo, li pego un crit i es posa a còrrer; passat binifaldó, ens aturem a pixar i veig que orino molt espès, he begut quasi vuit litres d’aigua però així i tot estic deshidratat, o simplement és que el ronyó no dona a bast treient toxines  (anys més tard vaig saber que es tractava d'una rabdomiolisis); correm bastant a la baixada ajudats per la pendent; així i tot quan porto corrent uns minuts seguits he de caminar una mica per descansar; enfilem la vall del marc, miro el gps i queden 6.5km fins el pont romà i són les 8:50, caminant a un ritme de 6 km/hora arribem però no ens podem encantar; en josep maria em diu que observi la bellesa de la muntanya (la moleta de fartàritx) de color d’or il·luminada pel sol ponent, ... me n’alegro que un de noltros encara estigui disfrutant del paisatge; arribem a la carretera, anem caminant ràpid a 6.5 km/hora; es comença a veure el final del túnel, afortunadament els peus i les articulacions han aguantat bé, tinc les cames molt carregades, tinc por de tenir una calambre, em poso a trotar dos o tres-cents metres per relaxar els muscles, trobo que córrer em costa menys que caminar però tan sols al principi, de seguida em canso i he de tornar a caminar;

es fa de nit; quan ens queden uns dos cents metres pel pont romà ens posem a córrer, en josep maria em demana que si això és pot dir córrer i es que realment anem a un ritme patètic; accelerem una mica i a la fí arribem al pont; 23 hores i 51 minuts; se suposa que hauria de tenir una gran satisfacció però em passa com quan vaig acabar la meva primera marató, estic tan cansat que no som capaç de tenir cap altre sensació; hauré de descansar primer per poder disfrutar de la fita aconseguida; tot d’una arriben les dones i els meus fills, el pau el meu fill petit està dormint al cotxe; no tenim forces per fer massa celebracions, a més m'entra fred i una tremolor exagerada; tan sols l’hi dic a l’anna, la meva filla, el auto-regal que tenia planejat fer-me si baixava de les 24 hores, un viatge a parís, a notre damme, a la torre eiffel, a eurodisney i a la sala egípcia del museu del louvre, tots quatre junts

ara sols tinc ganes de descansar, física i psicològicament; llavors pot ser arribin nous reptes, encara que no tinc ni idea de quins seran

19-maig-2002