cursa dels perics

descripció

Aquesta ve a ser com la germana pobre del campionat de les tres curses del Peric-Canigó-Pica d’Estats. Tant en participació com en recursos és una cursa més humil però en recorregut no te res que envejar.

Si arribeu molt d’hora al matí es relativament fàcil veure cérvols als prats poc abans d’arribar a les Angles i fins i tot a prop de la carretera.

El 2006 la cursa era en semi-autosuficiència i calia portar un litre d’aigua i algo de sòlid però la veritat és que hi havia alguns avituallaments i amb un bidó de mig litre es podia passar molt bé, no va haver cap control de material a la sortida.

El recorregut surt poc per sota del llindar del bosc. Es puja per una pista d’esquí on al principi cal caminar, desprès va un tros llarg per una pista de baixa pendent per un bosc d’avets. Poc desprès ja entre en el terreny dels prats alpins amb alguns pins negres dispersos seguint un corriol. S’arriba a la Cabana de la Balmette on hi ha un avituallament, una mica més de corriol sobre prats amb trams plans i pujades, aquí el 2005 hi havia un parell de pales curtes de neu però el 2006 no hi havia res.  Una pala de gespa de forta pendent ens porta a l’aresta. Allà hi ha algunes grimpades i desgrimpades fàcils i poc exposades (IIinf). S’arriba al cim del gran Peric, 2810 m es baixa al coll per un corriol tècnic i en una curta pujada es puja el petit Peric. D’allà es baixa per un camí dret amb rosegueres i trams de pedres més grans, desprès una altre cop els prats i es torna a la Cabana de Balmette. Desprès ve un tram bastant llarg de corriol amb tobogans contínues que es fan molt durs a l’alçada de la cursa on estan. Es passa el llac d'Aude i ve la gran pujada final, una pendent del 20% i uns 200m de desnivell. Un cop a dalt una forta baixada primer per prats i desprès per una pista molt deteriorada que va fen marrades fins arribar a Les Angles. Un gran recorregut sense ni un metre d’asfalt i on l’únic que molesta una mica són els cables i les pistes d’esquí al principi i al final.

En un punt hi ha uns cavalls i una bona vista dels dos Perics, a més és un punt on la gent corre i puc fer una foto amb gent corrent i no caminant, el problema es que no tiro fotos a les baixades perquè es perd massa temps.. Trec la càmara per fer una foto però el gavatx que se m’enrotllava em diu que ja me la tira ell, no se com explicar-li que m’estimo més tirar-la jo i  sols perdre 3 segons, al final me la tira i com que quedaria molt rar donar-li la càmara i sortir corrents surto parat com una patata i perdo més temps.

Arribem a la cresta que es de lo més espectacular que he fet en curses de muntanya, no hi ha dificultat, pot ser algun pas de II tirant llarg i no és especialment esposat, semblant als passos de la cursa del Canigó però en cresta. Els corredors que porto davant enlenteixen el ritme a l’arribar les dificultats. Mentre vaig pensant en lo sobrat que vaig en aquell terreny, gràcies als molts d’anys fent escalada, no miro on poso la ma, em dono amb el dit gros a un roc i s’em surt un moment el dit de lloc. Pego un crit de dolor, es giren tres gavatxos i comencen a preguntar-me coses, els hi dic “celedit çaben”.

Arribo a dalt del Peric gran, es veu el caminet fins el petit Peric ple de puntets dels corredors. Les vistes són molt maques, faig servir el sistema japonès, faig fotos per poder veure a casa les vistes més tranquil·lament. Em faig fer una foto al cim, 15 segons més perduts. El Xesc no ve molt lluny, no ens perdem de vista en tota la cursa. La baixada del petit Peric la faig volant i en un tros de rosseguera m’entren quaranta milions de pedres a cada sabata (vuitanta milions en total).

A la cresta m’he pres un gel d’Isostar i m’ha caigut fatal a la panxa, a més ha estat instantani, prendre el gel i començar a tenir “retortijones”. Al pujar al petit Peric ja vaig molt desesperat, aprofito quan no tinc ningú a prop per alleugerir una mica de pressió. Poc abans de tornar a la cabana de Balmette, ja no puc més, miro enrera i veig que el Xesc ha retallat terreny, una parada tècnica de segon nivell vol dir que m’atrapa segur però no hi ha altre solució, he de parar. Aguanto una mica fins un arbret a prop de la ruta que pugui tapar-me una mica, no tinc paper però descobreixo que la gespa dels prats alpins es perfecte. Em cronometro, tan sols 47 segons, crec que és el meu rècord.

Amb la parada, el Xesc m’atrapa. Anem un tram junts, els trams de baixada amb herba em costa moltíssim seguir-lo, te una tècnica en aquests trams que jo no tinc. Quan hi ha rocs o camí anem més igualats. Una mica més endavant la cursa es fa molt dura plena de pujadetes que quan portes quasi tres hores corrent es fan durísimes. Als trams de pujada forta que es fan caminant però que la pendent es moderada com per posar els talons en lloc de pujar de puntes aprofito per donar passes grans i pujar a base de tríceps crurals, a aquests trams noto que accelero i puc passar algun corredor, trec una mica de temps al Xesc però a base d’anar traient el fetge tota l’estona.

Arribem al llac d'Aude i faig la única foto de la baixada. A partir d’aquí ve la última pujada, una rampa del 25% d’uns 200 m de desnivell, és la rematada final. Aprofito per prendre referències amb el Xesc, l’hi porto dos minuts i mig. Desprès ve una baixada per prats d’herba. A qui em comencen a fer molt mal les pedres que encara porto a les sabates, però no vull perdre temps traient-les.

Arribem a la baixada de les cabines, una pista molt deteriorada que va fent marrada fins a l’arribada. Un dels peus em fa especialment mal, al final aturo per treure les pedres d’una sabata, continuo corrent i em continua fent mal, he fet tard, ja tinc una bullofa al dit gros del peu. Vaig mirant de quant en quant si veig el Xesc però no el veig. Intento atrapar el que va d’avant però anem exactament al mateix ritme. Veig que per molt poc no baixaré de les 4 hores però es igual, si guanyo al Xesc ja està bé.

Quan queden 200 m per l’arribada em giro i veig el Xesc a sobre, a menys de 20 metres! M’entra un xute d’adrenalina bestial, ara que faig? Per un cop podríem acabar junts una cursa però es molt arriscat, i si ell no pensa el mateix? De fet això ho penso desprès, en aquell moment sols tinc la reacció primària de les tres Fs de l’amígdala: “fight, freeze or fly”. La resposta és fly, es clar, pego un canvi de ritme bestial, baixo realment a sac, avanço al tio de davant i a una corba tancada quasi em menjo dues persones del públic que estaven per allà, curiosament una de les dues persones és la Lluïsa.

Creuo la meta destrossat però tinc forces per treure la càmara i fer-li la foto d’arribada al Xesc. Un de l’organització se m’acosta amb el micro de megafonia i em fa unes preguntes, li dic “jeneparlefransé¨, em diu que li expliqui en català i ell tradueix, no se com va traduir “estic fet pols”.  Em sento una mica malament per haver guanyat així al Xesc, al final treure deu segons a una cursa de quatre hores no es molt significatiu. I em sento encara més malament de tot l’esforç, una mica marejat i tot i he de seure un parell de minuts per recuperar-me. Miro el cronòmetre 3:59:16, hem baixat de 4 hores, una cursa per recordar tota la vida.