 |
| El Mont Maudit i el Mont Blanc. Perquè estan allà.Foto Lisa Cockburn.
ampliar |
 |
| |
 |
| A la pasta party. D'esquerra a dreta el Josep-Ma de
ropits.com i el Ramon, el Xavi i el Joan de Torelló.
ampliar |
|
| |
 |
| A la pasta party. D'esquerra a dreta el Xesc Terés, la seva nena
Silvia, l'Albert Zorilla, l'ànima del YWNRA,
la Lisa Cockburn, el Ricard Bonastre, el Roque Lucas, el Jaume
Teres, el Manuel Real, la Begonya, la Rosa i el nen seu
i del Xesc el Ricard.
ampliar |
|
| |
 |
| El Mont Blanc des de Chamonix.
ampliar |
|
| |
 |
| L'alegria inconscient abans de la sortida. De
esquerra a dreta (sols adults): Josep Maria Barnes, Josep
Sicart, Paco Robles, Ramon Anglada, Roger Sicart, Xesc
Terés, Jaume Terés, Marta Oliveró, Josep Artigas i
Albert Zorilla. Foto Lisa Cockburn.
ampliar |
|
| |
 |
| Nervis, aglomeració i moltíssim públic a la sortida. Foto per Lisa Cockburn.
ampliar |
|
| |
 |
| Pujada
desde les Houches al Col de Voza. Foto Rosa
Belles, Nuria Ortíz, Anaïs Panosa
ampliar |
|
| |
 |
| Massis del Mont Blanc des del Col de la Balme. Foto Rosa, Nuria, Anaïs
ampliar |
|
| |
 |
| Cap al Col de la Seigne Foto Rosa, Nuria, Anaïs
ampliar |
|
| |
 |
| La sortida de Courmayeur cap el refugi Bertone ja
s'empina abans de sortir del poble. Foto Lisa Cockburn
ampliar |
|
| |
 |
| Un dels molts camins en zig-zag de pujada, en aquest
cas la dura pujada de Courmayeur al Refugi Bertone.
ampliar |
|
| |
 |
| Els corredors es veuen minúsculs
davant la inmensitat d'aquestes muntanyes.
ampliar |
|
| |
 |
| El Pep-Lluís amb la samarreta del seu sponsor i les
glaceres al fons.
ampliar |
|
| |
 |
| Roca i glaç al camí trencacames entre el Refugi
Bertone i el Bonatti.
ampliar |
|
| |
 |
| Vall de Ferret Foto Rosa, Nuria, Anaïs
ampliar |
|
| |
 |
| Una de les milers de senyals que indiquen el camí,
un marcatge immillorable.
ampliar |
|
| |
 |
| Cares llargues i molts abandonaments la segona nit però
també cares alegres com la del Paco Robles que desprès
de 120km sembla com si anès de passeig per la rambla. Foto Lisa Cockburn
ampliar |
|
| |
 |
| El Paco, i el Jaume saludant el Pelayo Gonzàlez
(centre). Foto Lisa Cockburn
ampliar |
|
| |
 |
| Glacier de Trient Foto Rosa, Nuria, Anaïs
ampliar |
|
| |
 |
| El Pep-Lluís (esquerra) i el Josep-Ma. a dalt de Les
Tseppes, l'objectiu d'arribar semblava per primer cop a
l'abast.
ampliar |
|
| |
 |
| La última llarga baixada cap a Vallorcine amb
moltíssim fang de la pluja intermitent que ens va
acompanyar des del dissabte a les 6.
ampliar |
|
| |
 |
| L'arribada és realment especial, una gentada animant.
El Ramon Anglada, la Marta Oliveró
i l'Albert Zorilla creuant la línia de meta. Foto
revista Trail
ampliar |
|
| |
 |
| L'arribada del Josep Maria i el Pep-Lluís Foto organització
ampliar |
|
| |
 |
| El millor de la travessa: l'ambient de companyerisme
i fer nous amics. D'esquerra a dreta el Pep-Lluís,
el Josep Massaguer, la Lisa i el Jaume.
ampliar |
| |
| |
|
descripció
Pel qui s'ha mogut una mica
per la muntanya amb veure els 8500 metres de desnivell positiu
ja es pot imaginar per on va la cosa.
Les muntanyes són
excepcionals. Quan arribes a Chamonix i veus les immenses
glaceres que baixen del Mont Blanc veus de seguida que allò no
hi és al Pirineu. No obstant es camina molt de nit i si a sobra
el temps no acompanya com va passar al 2006 les estones de
gaudir del paisatge són limitades. A més amb la duresa de la
prova és difícil cap al final estar per altres temes que no
siguin acabar.
El més remarcable d'aquest
trail és probablement l'ambient, a la sortida, a l'arribada i a
molts punts intermitjos, moltíssima gent animant. A l'arribada,
encara que triguis més de 40 hores com nosaltres, hi ha una
gentada impressionant els últims 200m estan vallats en pla Tour
de France i tot-hom en crida i t'anima. Just abans de la tanca
un home va venir corrent cap a mí semblava tan entusiasmat de
que la meva arribada que estava convençut que havia de ser algun
conegut però mel vaig mirar i no el coneixia de res simplement
animava a tot-hom amb aquella energia.
Els avituallaments estan
bastant bé, no són molt variats i a molts els plàtans ja no hi
eren però són bastant decents. Es pot passar sense menjar res o
quasi res entre avituallaments. Amb una ampolla de mig litre es
pot fer la travessa entre avituallaments si no fa dies de molta
calor.
Amb bon temps el terreny és
bastant amable, fonamentalment camins bons de muntanya, alguna
pista i algun enllaç en asfalt. És una mica incòmode la baixada
del coll de Bonhome i la pujada a Bovine. Si plou com ens va
passar a nosaltres el camins s'enfanguen i els fan bastant
penosos, tant de pujada com de baixada.
La diferència d'alçades,
d'hores del dia i de l'estat del temps fa que hi hagi
oscil·lacions tèrmiques importants, com ja passa a la majoria de
proves llargues en muntanya. Nosaltres vam estar sota zero i amb
glaç a la nit al Coll de Bonhome i al de la Seigne i amb calor a
Courmayeur.
La nit dura de les 9 de la
nit a les 6:15 de la matinada aproximadament.
Hi ha un nombre molt alt de
no arribats. Al 2005 van arribar 700 de 2000 i als 2006 1100 de
2500. La majoria de no arribats són per fora de control, gent
amb el fons una mica just que els fan anar molt lents a les
pujades de la segona meitat i que acaben abandonant o donant
fora de control. També molta gent preparada que abandona per
passar-se de ritme o bé per alguna lesió.
Cal tenir en compte que el
temps de tall és a la sortida del control, no a l'arribada.
Aquest fet va representar la desqualificació de Ricard Bonastre
i Roque Lucas que van arribar amb quasi una hora
de marge a Courmayeur però van sortir tres minuts desprès del
tall i no van poder continuar.
No crec que ningú abandoni
per la son de dos dies sense dormir, vas una mica atontat però
el problema són les cames, no la son.
anar a dalt de la pàgina
crònica
Per Marta Oliveró
Sóc al centre de Chamonix rodejada de 2500 corredors tots amb el
dorsal de l'UTMB. Vaig bé amb les malles pirates? Surto amb
jaqueta o només amb samarreta? Porto les sabatilles ben cordades?
Quants gels poso a la bossa de del camel? Porto els pals ja
llargs? Em sembla que torno a tenir pipí... Sento la Catherine
Poletti que parla, veig per la pantalla en Christophe Jaquerod,
en Marco Olmo, en Vincent Delabarre .... Comença la música i la
pell s'em posa de gallina, tremolo. Agafo la ma d'en Josep i
tots dos estem glaçats, em diu “Acabaràs, has entrenat per això,
només cal que vagis fent”. Per sort donen la sortida i comencem
a córrer pels carrers de Chamonix plens de gent. El camí és
fàcil els primers 8 qm fins a Les Houches. Només cal reservar
forces. Amb en Ramon hem decidit anar plegats tota l’estona.
Ara ve la primera pujada, 650 metres en 5 qm fins al Col de Voza,
serveix per fer-se una primera idea del que serà aixó. Hi arribo
amb una mica més de 2 hores. I ara a baixar tot el que havíem
pujat, fins La Villette, en 7 qm. Seguim amb lleugeres pujades i
baixades per camins amples fins que quedem completament parats:
“bouchon”. Resulta que el camí s’ha fet estret i som molta gent.
Els darrers qm fins Les Contamines són realment lents. Són quasi
les 12 quan arribem a aquest avituallament important. I ara?
Doncs toca la primera pujada realment forta, cal anar a la Croix
du Bonhomme a 2500 metres. Se que em passaré una bona estona
pujant.
Quan arribo a dalt toca baixar i com que ha plogut hi ha molt de
fang i rellisca. És de nit i ja portem uns quants quilòmetres.
És qüestió d’anar fent. Desprès de quasi 10 hores arribo a Les
Chapieux, el qm 44, on hi ha un avituallament molt bo. La sopa
amb fesols passa d’alló més bé. Tinc molt de fred. Ja hi ha gent
que ha plegat i gent estirada als matalassos. Menjo pa amb
embotit i formatge i bec coca-cola, la beguda que només prenc a
les marxes però que em va molt bé.M’abrigo bé, se que farà molt
de fred al sortir encara que toca pujar. Ara els desnivell és de
1000 metres, em prenc un gel. Primer per carretera, desprès
pista i cada vegada el camí es fa més estret. Encara fem alguna
baixada fins que agafem un corriol que va fent ziga-zagues i
puja i puja i puja i puja .... recordo la pàjara que em va
agafar aquí fa 2 anys i tinc un estranya sensació de por. Es fa
de dia tot pujant. Finalment, després de 12 hores i mitja sóc a
la frontera amb Itàlia. Al 2004 em van filmar asseguda a terra
menjant. Aquest vegada estic molt millor. M’aturo per gaudir-ho
i agafar forces a aprofito a fer un pipí i justament passa
l’helicòpter, espero no sortir així al vídeo.
Vinga, a baixar, que surtin els entrenaments d’estones baixant
que m’ha aconsellat en Josep. Passo molta gent fins al refugi
Elisabetta. Demano un espresso però em diuen que només tenen
cafè longo, que hi farem. És dels pocs cafès que prenc, em fa
por agafar cagarrines. I segueixo corrent fins al pont Combal on
comença la pujada a l’Arète de Mont-Favre. Tampoc arriba mai
aquesta aresta i és que noto l’alçada, tinc mal de cap, estic
ben marejada i no m’hi veig gaire be. Però apreto les dents i
segueixo, pas a pas tot s’acaba. Tornem-hi a baixar fins Col
Chécrouit. Quin lloc tan agradable i quin menjar tant bo. I
continuem baixant tant pel dret com podem fins a Courmayeur, un
dels punts on tenim una bossa de recanvi, portem 72 qm. Aquí hi
ha molts amics seguidors que ens animen però fa molta calor. Em
quedo amb samarreta màniga curta. Vull marxar ràpid, és el meu
punt negre on vaig plegar fa dos anys.
Ara comença la cursa que han fet els de l’altre cursa. Comencem
a pujar. Sé que són 800 metres de desnivell en 5 qm, molts durs.
Com totes les pujades agafo una pas sense parar, tinc que
afluixar una mica però no m’aturo. Desprès d’una 1 i mitja sóc
al Refugi Bertone i ... estic feta pols. M’estiro a la gespa i
no tinc forces per res. Mare meva el que m’espera! I truca el
Josep des d’el Grand Col de Ferret dient-me que no es troba be.
Penso seriosament tornar enrere a Courmayeur però per què? Això
seria com al 2004 que vaig plegar sense cap raó i aquest any
estic convençuda que seguiré fins que em facin fora. Doncs menjo
i bec i començo a poc a poc el preciós camí a 2000 metres
d’alçada amb vistes impressionants dels massís del Montblanc.
Faig algunes paradetes per agafar forces, menjo una mica i
recordo tots els entrenaments que he fet pensant en l’UTMB. Així,
desprès d’una parell d’horetes arribo al refugi Bonatti, molt
bonic. Ara una mica més pel mateix corriol i a baix hi ha Arnuva.
Una horeta més i ja hi sóc.
Ara toca la pujada al mític Grand Col de Ferret, n’he sentit
parlar tantes vegades. El Josep m’el ha explicat un munt de
cops. Comença a ploure. Ens ha aguantat el temps 17 hores. Truco
al Josep i li dic on sóc. La veritat és que estic emocionada.
M’he imaginat tantes vegades ser aquí. Em poso la capelina i ben
abrigada pas a pas cap a l’aresta on es veuen unes formiguetes
petitones que es belluguen, els corredors que tinc per davant.
És la darrera pujada que falta fins a més de 2500 metres. Rebo
un sms del tt, amb el servei de la organització ell sap ben bé
on sóc i com que coneix el camí em dona ànims Calculo un parell
d’hores d’anar pujant. Sento clarament al Josep que em va dient:
“montez, montez”, suposo que començo a notar els efectes del
cansament però m’ajuda molt. Plou molt, tot és ple de fang i
quan arribo al Col només hi ha un pobre home tapat com pot que
apunta el dorsal. Sóc a Suïssa!
Ara hi ha 20 qm de baixada, a córrer tant com puc vigilant per
no caure. Tot és aigua i fang. M’aturo un moment a La Peulaz i
segueixo fins a La Fouly. Menjo i bec, em poso el frontal per
què són les 8 i aviat farà falta. Doncs a córrer fins a Praz de
Fort. Hi ha gent dormint als marges. Una mica més de baixada i
comença la pujada a Champex. Aquest no he mirat de quan era però
se que és forteta pel que m’ha dit en Josep. A les 11 de la nit
arribo al segon punt on tinc bossa de recanvi i el segon punt on
molta gent plega. Em canvio només la samarreta. Els peus van be
i prefereixo no tocar-los. Fa unes hores duia les malles xopes
però ara són seques. Millor no remenar res.
Ens trobem amb l’Albert, en Josep i en Roger i decidim fer
plegats aquesta segona nit. Ens acompanyarà en Toni que fa de
guia excepcional.Sortim de Champex. El meu cap diu que aquest
any sí, que acabaré però falten 41 qm i un parell de pujades
dures. Calculem unes 12 hores.Comencem la pujada a Bovine,
pedres i aigua. Sento molt soroll d’aigua i de tant en tant una
pedra que cau i sona molt lluny però només miro a terra,
segueixo els peus d’en Toni. Recordo totes les vegades que m’en
ha parlat en Josep, la quantitat d’aigua que hi havia al 2003 i
m’arriba un sms d’en tt dient-me que a Bovine és on ell va estar
a punt de plegar. Començo a veure a terra uns dibuixets molt
macos, uns animalons que em parlen i m’animen, em fan l’ullet i
tot d’una rellisco i m’en adono que això tant agradable és
efecte de la són i que més val que pari atenció si no vull caure.
No s’acaba mai aquests pujada. Seguim per pedres, faig servir
les mans de tant en tant. I quan finalment sembla que ja no puja,
el caminet és llarg i no arriba el control. I quan arriba el
control estic glaçada. Hi ha una tenda amb una estufeta. És
perillós. Millor no estar-s’hi gaire per què sinó no podrem
continuar. Si la pujada ha estat difícil, com serà la baixada?
Doncs cada vegada rellisca més, molt amb compte, segueixo les
passes d’en Toni però veig moltes figures estranyes. Ja es veuen
les cases, ja hi som! Doncs no, vaja, no som a Trient on pensava
per què veig un senyal que diu “Trient 30 minutes”. Doncs apa, a
seguir. Però tot arriba. Ja som a Trient. Portem 132 qm i quasi
34 hores.Ara toca la darrera pujada forta. Cap a Les Tseppes.
Aquesta pujada és més dreta que la de Bovine però de més bon fer.
Arriba el control. Plou moltíssim. Parlo amb el Josep, ja ha
arribat. Em diu que la baixada és pitjor de fang que l’anterior.
Seguim pujant i a dalt hi ha un tros pla, ja no cal frontal però
com plou i quin vent que fa. Estic glaçada, no noto les mans.
M’afanyo tant com puc a baixar, a 2000 metres no crec que fessin
gaires graus de temperatura. Al principi hi ha molt de fang però
amb aigua i puc córrer força be. Al cap d’una estona el fang és
espès, s’enganxa a les sabatilles i vas per terra.A les 8 del
matí som a Vallorcine. Vinga que el Col de Montets és molt fàcil.
I cap a Argentière, no arriba mai, és un camí, un tros de
carretera, tornem al camí ... ja vull arribar a Chamonix.Per fi
Argentière, hi ha un pa amb formatge que hi canten els àngels i
dona forces per continuar.
El camí fins a Chamonix, aquests darrers 9 qm són per un camí de
terra amb un munt de pujades i baixades. Es fa etern. Em truca
en Josep a veure si m’espera a l’arribada o més a prop. Tinc
moltes ganes de veure’l i li demano que vingui caminant. Em diu
que quan comenci a baixar ja hi sóc. Corro i el veig. M’abraço
emocionada. Els darrers metres els fem agafats de la ma amb
l’Albert i en Ramon. En Josep i en Roger agafen la senyera.
Quina arribada! Després de 41 hores i 12 minuts hem acabat
l’ultra trail del Montblanc. Encara s’em posa la pell de gallina
quan ho escric.
Fa 3 anys que el Josep va acabar la primera edició de l’UTMB, jo
el seguia des de Sant Esteve d’en Bas i vaig pensar que volia
tenir aquestes sensacions algun dia. Vaig començar a fer proves
ultra: 50 qm de Terrassa, Rupit-Taradell... seguint amb proves
més llargues, el Cromanyó, les 24 hores, el Mercantour, la marxa
romànica, la Matagalls Montserrat, els Cavalls del Vent, els
Carros de Foc, la Núria-Queralt, els matxos, els 100 de Saint
Nazaire ... i un munt d’entrenaments de 5-6 hores per
Castellterçol, la Vall d’en Bas, la Vall de Núria ... Totes les
recomanacions d’aquest capsigrany que tinc pe company han donat
resultat. Potser no és tant capsigrany!
Llegir més cròniques |
