 |
|
 |
|
La marató del Molières o de com es pot trigar quasi 7 hores per fer 42km i a sobre haver de córrerper Pep-Lluís 8-jul-2001 La primera vegada que vaig sentir parlar de la marató de l’Aneto em va semblar una bogeria. Pujar i baixar a l’Aneto des de Benasc em semblava més una sortida de dos dies que un recorregut per fer corrent. I aquí estic, sols un any i mig desprès de la meva primera marató, demonstrant la meva falta de sentit comú, nerviós esperant el tret de sortida de la X-marathon. Sols que ara és al Molières i no al Aneto, un 3000 més baix però amb més desnivell acumulat i un recorregut més tècnic. A la sortida som uns 300 i pico, hi ha gent de tota mena però per les samarretes domina la gent amb background de muntanya sobre els maratonians purs: Chooyu 1999, Carros de Foc, ... La gent està prima i morena d’entrenar al Sol. Hi ha un tio més aviat baixet i diria que fins i tot regordet, d'uns cinquanta anys llargs que porta una flor enorme aguantada a l’orella, una margalida. Sembla un hippy fora de context, no sé si sap on s'ha ficat. El temps amenaça tempesta. Abans de sortir ens diuen que si el tema es posa molt malament potser no podrem pujar a dalt del Molières. Correré amb el Xesc el company de les ultimés matxacades importants a curses i travesses de muntanya. A la fi el tret de sortida, sortim a un ritme molt tranquil, pensem que això pot durar més de 7 hores i el ritme per aguantar tant temps no pot ser massa fort. La gent surt disparada, sembla que hi ha molt nivell o molt despistat, de seguida ens quedem a la cua, darrera solt tenim el tio de la flor i mitja dotzena més. A la primera pujada ens aturem a pixar, ens adelanta el tio de la flor que ja va caminant però a bon ritme. Continuem per una pista que va pujant durant uns 6 o 7 km, de forma moderada però continuada. Anem parlant i pujant tranquils. Alguns pujen caminant però a un ritme no gaire més lent que el nostre. Desprès la pista baixa durant uns quilometres, l'alegria de baixar és veu compensada per l'amargura de pensar que a la tornada serà de pujada.
La pista enllaça amb un corriol bastant relliscós pel fang. El Xesc va davant, desprès vaig jo i al meu clatell va rebufant algú que probablement ens vol avançar. Sento un crit, el que ens seguia ha llenegat i ha caigut, ja no cal donar-li pas, no serà la primera caiguda que veurem. Arribem a la pista que surt de la boca nord del túnel de Vielha, hi ha molta gent animant, es un gust. A partir d'aquí comencem a trobar (altres) excursionistes Qui va elegir aquest dia per fer l'ascenció del Molières tingué que patir el creuament amb 300 corredors de pujada i els mateixos 300 de baixada. A més la majoria de corredors tenien pressa i avançaven sense grans miraments. Així i tot fou d'agrair l'actitut dels excursionistes, com a mínim tots els que vaig veure jo. S'apartaven i fins i tot molts aplaudien i animàvem. Pot ser la cara de destrossats que portàvem ajudava a que tinguessin aquesta actitud tan considerada. Poc després d'agafar la pista ve el tercer avituallament que és sòlid i està molt ben proveït, dona ganes d'aturar a almortzar però anem per feina i marxem de seguida. Portem una hora i mitja corrent, les cames encara aguanten bé. Una mica de pista més de pujada i arribem a la tartera, no cal continuar gaire per veure que allò no es pot pujar corrent, bé com a mínim nosaltres no podem.
Desprès d’uns 500 metres de desnivell pujant per la tartera arribem al llac d’Horno. Aprofitem el terreny més planer i amb herba per tornar a córrer, però la història s’acaba aviat, una nova pujada herbosa però molt pronunciada ens torna a fer caminar. Sentim crits de que ens apartéssim, penso que algun ha tirat una pedra però no, el que baixa es el Quico, el X-Quico Soler, va com una moto, o millor dit com una cabra donant salts avall. Miro amunt i veig les crestes de les muntanyes encara molt lluny i molt altes, al·lucino que algun ja hagi pogut pujar i baixar. Poc desprès venen les primeres clapes de neu. No paro de llenegar, les sabatilles estan massa gastades. Una mica més endavant ens trobem una pala enorme que s’enfila. No seria res amb botes i piolet, però amb sabatilles em quedo acollonit. No hi ha perill però no m’entusiasma la situació. Hi ha la traça bastant ben marcada. Mentre pujo passa el segon corredor tirant-se de cul a tota pastilla per la pala.
Una mica més amunt començo a tenir problemes amb l’alçada. Res gaire important però es una sensació coneguda. Al fer un esforç per sobre del normal, per exemple al avançar algú, em començo a trobar malament, no es el típic ofegament que tens a una pujada forta, es una sensació de que et trobes tot tu malament. Al baixar el ritme de seguida et tornes a trobar bé com si res hagués passat. Afluixo una miqueta el ritme, a la tercera pala el Xesc, em diu que em posi a un costat que vol passar. M’aparto i intento seguir el seu ritme però vaig fent la goma. Abans d’arribar al coll de Molières arribem a una pala bastant dreta. La neu esta bastant dura. Em sembla que aquí si caus sense un piolet no t’atures. Hi han posat una corda fixa. No es veu que hi ha al final de la pala perquè hi ha boira però els de l’organització ens diuen que sobretot no ens deixem anar de la corda, lo que em fa pensar que probablement el final de la pala acaba amb uns bons pedrots. La mateixa corda fixa es fa servir per pujar i per baixar i això crea un tap considerable. Perdem quasi cinc minuts per avançar uns 20 metres. Pateixo per no caure i per la por de que caigui algú altre. A la fi arribem al Coll de Molières, cal fer una grimpadeta de segon d’uns 10 metres, també hi ha cordes fixes, cap problema. Arribo a dalt del Molières amb el Xesc, en total 4 hores i 9 minuts.
Comencen a baixar. Tornem a arribar al embús de la corda fixa. Hi ha una noia que no és de la cursa (es nota per les botes, la motxilla plena i el piolet) que està més acollonida que la majoria i fa que l'embús empitjori. Em creuo amb el tio de la flor, la flor encara aguanta a l’orella sembla enganxada amb locktite. Ha pujat quasi al mateix ritme que nosaltres, encara ens pot avançar a la baixada.
Baixem la primera pala curta amb “culen-bajen” el Xesc va davant però jo vaig més ràpid amb lo que no puc evitar tirar-me a sobre seu de forma poc controlada, ... sobrevivim. Una miqueta de pujada per no oblidar el que es sent i ja trobem la primera pala llarga de baixada. Ens tirem de cul.. Agafo una velocitat al·lucinant, em noto dos bultets al coll, tinc la sensació de quan estàs a port aventura, que algú aturi això! Però ja es massa tard, l’única forma de parar-se es arribar a baix. Em crema el cul i les mans a pesar de portar guants. Com a mínim no hi ha perill, la pala acaba en una zona planera
Dues pales més a sac, aquí ja milloro la tècnica i poso un peu abaix del cul i l’altre endavant per no sortir disparat de morros. El Xesc va llançat encadenant les pales, passa els controls sense parar de córrer i comença a agafar-me avantatge. Arribem a la tartera, córrer es fa difícil i fins i tot una mica perillós. El Xesc fa servir la seva millor tècnica de córrer a les baixades i m’agafa ben bé un parell de minuts. Es complicat avançar la gent. Salto sobre una pedra gran però bascula, me desequilibro i caic de morros cap una roca, aconsegueixo parar-me amb les mans, al final sols un ensurt i un cop a la cama. A la fi arribem un altre cop a la pista, és un gust córrer sense pensar cada passa, accelero. Arribant a l'avituallament sòlid veig que el Xesc està tan sols 100m passat l’avituallament. M’empasso en un moment un vas d’Isostar, mig plàtan i una ampolleta de maltodextrina. Surto disparat però de seguida arriba la pujada, les cames es trenquen, portem ja 6 hores i les dues ultimés de baixada, les cames ja estan acostumades i posar-se a córrer amunt és mortal. Intento pujar a ritme (això vol dir pujar lent). Atrapo al Xesc al quilòmetre 33, no se que fer si intentar anar amb ell o passar-lo. El meu objectiu a la cursa, a falta de cap referència vàlida, era arribar amb el Xesc o d’avant d’ell, em fa por anar amb ell i que em deixi a la baixada o sigui que trec forces de no se on i començo a córrer més ràpid. Molta gent va caminant, la pujada no s’acaba mai. He perdut de vista el Xesc. Comença la baixada i baixo a sac. Em cronometro un quilòmetre, 4’30”, segurament el quilòmetre més ràpid. Entrant a Vielha, a l'últim quilòmetre, hi ha una pujada minúscula de 100m de llargada i potser 10 de desnivell, és increïble però no puc, tinc que caminar! Aprofito per colocar-me bé la samarreta i la gorra, per sortir maco a la foto. L’entrada al poble es una passada, un munt de gent animant, i en baixada. Sento una profunda sensació de satisfacció, havia llegit que és una sensació normal al acabar una marató però en les altres que havia fet no em sentia ni les cames, suposo que ara la baixada ajuda. La meta, ja està, 6:56.
El Xesc arriba 4 minuts més tard, agafa la nena i entren junts, tothom aplaudeix, la imatge es realment maca. Un altra amic meu ja va fer el mateix a la mitja de Terrassa, suposo que algun cop els hi copiaré la idea. Uns pocs minuts més tard entra el tio de la flor. Amb la flor encara a l’orella, es clar. Ha baixat tant o més ràpid que nosaltres i això que jo pensava haver baixat molt ràpid. Conclusió: no et deixis enganyar per la pinta que porta la gent a una cursa. Dades de la cursa(Dades de la cursa del 8 de Juliol de 2001)
Perfil de la cursa
|
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
