carros de foc

la carros de foc en GPS

Aqui podreu descarregar unes 275 fites electròniques per poder seguir el recorregut amb GPS (Blanc-Mallafré per Monestero). Els punts estan ordenats en ordre alfabétic, en sentit antihorari, des del Mallafré fins al J.M. Blanc. Des del Blanc fins el Mallafré estan ordenats en ordre alfabétic invers (si la ruta es fa en sentit antihorari). Les fites corresponents als refugis acaban en R i són:

Podeu descarregar el fitxers de fites electròniques en format Gartrip text separat per tabuladors (fitescarros.txt) i Fugawi text versió 2 (fitescarrosf.txt), els dos fitxers fan servir coordinades UTM amb model geodèsic terrestre projecció Europea 1950.

fotografies de la carros de foc

Aquí podreu trobar quasi un centenar de fotografies del recorregut. Les fotografies les ferem el Josep Ma. i el Pep-Lluís mentres feiem el recorregut en dos dies els 21 i 22 de juny de 2003. Veureu que hi ha bastanta més neu que no durant l'Agost o el Setembre. El pes de les fotos intenta equilibrar la qualitat amb el temps de descàrrega encara que segur que alguns les trobeu pesades, especialment si teniu una connexió a 56k i els altres igual trobeu a faltar resol·lució o veis artificis de la compressió, que hi ferem. Aqui les teniu:

Fotografies Carros de Foc: Mallafré-Amitges-Saboredo-Colomers-Restanca-Ventosa

Fotografies Carros de Foc: Ventosa-Llong-Colomina-Blanc-Mallafré

anar a dalt de la pàgina

temps parcials del recorregut

Aquest són els temps que varem fer. Inclouen les parades als refugis, en general uns 5 minuts, encara que al Estany Llong i al Ventosa varem parar una mica més. S'ha de tenir en compte que els trams que varem fer de nit anavem bastant més a poc a poc, varen ser de Amitges fins la Collada de Saburó (entre Josep Ma. Blanc i la Colomina) i de una mica abans del Saboredo fins Amitges. El tram del Mallafré al Josep Ma. Blanc el ferem pel Coll de Monestero, opció poc recomanable de nit.

A la columna de la dreta teniu els temps parcials que trigarem fent el recorregut en dos dies en l'altre direcció. Aquest cop anavem més a poc a poc, especialment entre Saboredo i la Restanca i entre el Ventosa i el Llong, anàvem fent fotos, prenen punts de GPS i la neu també ens va enrelantí el pas. Així i tot tampoc anavem badant tota l'estona.

anar a dalt de la pàgina

el relat de la travessa del Lluís i el Josep Ma. (per jmay).

Resum executiu:

• Pep-Lluís & Xes: aconsegueixen l'objectiu en menys de 23h
• Lluís & jmay: 17h 50m tot hi haber passat una CRISI monumental just abans del refugi Colomina. Estic convençut que tots els qui ens van veure allà no donaven ni un pèsol per nosaltres, però tot i així varem acabar corrents. És una llàstima que no hi hagi fotos del nostre estat al Colomina. De fet, amb 17:50 haguessim quedat 6ens en el rànquing de l'any passat.

Què va passar? El Grup del Pep-Lluís va ser el primer en sortir (00:30) en direcció Mallafré Més tard, a les 03:30 varen sortir dos grups: un de corredors en direcció Mallafré i un altre en direcció Saboredo.

Nosaltres sortim amb 4 persones més en direcció Saboredo a les 05:10. Comencem a bon ritme, de nit, i ens trobem amb boira, total, que 6 frontals buscant fites entre 2100 i 2600 m . (Cal dir que en menys de 1h jo ja he perdut la meva ampolleta d'aigua: farem tota la Carros amb l'ampolleta de 1/2 litre del Lluís!)

Arribem al 1r refugi, seguim fins al 2n i allà ens deixa un que només volia acompanyar-nos un trocet i que era l'únic del grup que havia fet la Carros l'any anterior (20h 40m) i que enguany s'estava preparant "a fons" per fer-la el proper cap de setmana.

Sortim del 2n refugi (Colomers) i només sortir, n'hi ha un que decideix plegar perque veu que aquell no és el seu ritme. Mantenim el ritme i passem als que han sortit a les 03:30 (sembla que han tingut problemes durant el tram de nit). Mentre els passem hem perdut un altre membre del grup que més tard s'ajuntarà (i arribarà) amb ells, que faran aproximadament unes 23h.

Arribem a la Restanca (ref. n. 3) i l'Angel (dietista) decideix parar una estona per menjar. Ens donen una Power Bar I el Lluís i jo decidim seguir, i "recuperar" punjant tranquils. Arribat al Ventosa (ref. 4) s'enrollen i ens donen un Acuàrius (a aquestes alçades veiem que dels abituallaments que ens havien promès més haviat poquet!) Sortint del Ventosa coincidim novament amb l'Angel. Arribem al coll dels "collons" (ai, de contraig) (2752m) Allà ens creuem amb el Pep Lluís i el grup de corredors que havia sortit a les 3:30 en direcció contraria.

Seguim fins al Llong (ref. 5) on tampoc ens donen RES!!! Portem 9h caminant amb 2 barretes energètiques, un acuàrius i un munt d'aigua d'alta muntanya sense sals. Del Llong (1980m) al Colomina ens espera una tram llarg, amb una pujada de gairabé 600m. l'Angel marca un bon ritme i el seguim fins al coll de Dellui (2575m) i aquí es on ens separem definitivament.

Nosaltres ens comencem a trobar malament i ell segueix. Cal dir que ell (dietista) ha anat parant a cada hora com un rellotge a menjar al seva barreta. Nosaltres portem gairabé 11h amb 2 Power-Bars. Aquí comença el nostre calvari: malestar, mal de panxa, mareijos... Ens costa molt d'arribar al Colomina fins al punt que a menys de 5 minuts del refugi ens parem sense esma de caminar. Va som hi! que ja tenim el refugi aquí. A hores d'ara, qualsevol petit desnivell ens sembla insuperable. Arrosegant-nos arribem al Colomina (ref. 6), demanem què tenen per menjar i ens diuem que pels del Carros no hi ha res. Ja portem 12h amb les 2 powerbars. Com que portem diners li dic al Lluís de menajar alguna cosa sòlida i demanem 2 entrepans: XORIÇO per mi I SALSIXÓ per ell. Jo me'l menjo en un plis, a ell li costa una mica més.

Total, ens pasem 3/4 d'hora per mirar de recuperar nos. Estem tremolant de fred, i algú del refugi ens mira incrèdul que siguem capaços de sortir per la porta. Però, ens animem, ens posem a caminar i ens comença a passar el fred. El Lluís va marcant el ritme I xino xano arribem al Blanc (ref.7) allà sens enrollen molt bé. Com que veiem que les pujades ens costen, decidim agafar una variant més llarga però sense desnivell. Baixem mig corrent per la pista fins arribar a uns dipòsits d'aigua on hi hem de prendre una decisió important: baixar fins al pàrking per la pista (200m) per tornar pujar fins al Mallafré o seguir per una conducció d'aigua que manté el nivell. El problema de la conducció és que hi ha 2 punts no el camí està tallat i ens han advertit que si és fosc ni sen's passi pel cap d'agafar aquesta conducció. Són 3/4 de 9, encara s'hi veu, però sabem que arribarem fosc als punts tallats. Què fem? anem per la conducció entre corrent I caminant depressa i anant amb compte en els trams tallats (on efectivament ja és fosc) arribem al Mallafré (ref.8) Aquí també sen's porten molt bé. Són aproximadament 3/4 de 10 i "només" ens queden 400 m de desnivell per acabar la Carros. Fem comptes i si arribem a les 23:10 seran 18h. Som-hi Lluís!!! Pujant cap a Amitges vaig al davant, però com no, quan veiem el refugi el Lluís em passa I gairabé se'm posa a córrer!

Ho hem aconseguit: són les 23:00 I entrem per la porta del Refugi, alguns ja ens esperaven pq els havien avisat del refugi anterior. Total: 17h 50m i moltes coses apreses per l'any que ve.

Curiositats:

• L'Angel va fer 16h justes.
• El Lluís va conèixer en Josep Artigues, el guanyador "real" de la Matagalls de l'any passat. Per cert, aquest Josep també va fer la Carros I anava amb el grupet que varem passar just abans de la Restanca.
• Pep, gràcies pel GPS. Si, si.. varem anar amb GPS!

Bé, als qui heu arribat fins aquí ja sabeu com va anar.

Algú surt a trotar "tranquil" avui??

jmay

anar a dalt de la pàgina

el relat de la travessa del Xesc, el Josep Maria i el Pep-Lluis (pel Pep-Lluis)

Dia D, Hora H, el moment ha arribat, són les 12 i mitja de la nit del 1 de setembre de 2002, una mica prest per començar a caminar pels Pirineus, però aquesta era l’hora elegida que pensem que és òptima per fer la carros de foc en modalitat sky runner, pot ser no és la millor hora per fer un bon temps però si per acabar en menys de 24 hores, ens estimem més caminar de nit quan les cames van fresques que estant molt cansats. Poc abans el guarda del refugi d’Amitges, que aquests dies no dormirà gaire, ens ha segellat els forfaits. Al llibre de registre he escrit “aquest any sí” i és que ja és el tercer any que vull fer la carros, el primer any no estàvem prou preparats, el segon no vàrem ni poder començar per un constipat i altres problemes, aquest any toca

Sortim d’Amitges cap al Mallafré, volem fer la travessa en el sentit de les agulles del rellotge, més que res perquè així ho férem dos anys abans. Trotem una mica i caminem ràpid, als poc minuts, el primer contratemps, al Josep Maria es queda a les fosques, s’ha fos la bombeta del seu lot, no hi ha forma de canviar la bombeta està molt forta, quina forma de començar, al final ho aconseguim. Arribem al Mallafré, la idea és no aturar-se gaire, fitxar i seguir, però mentre estem fitxant s’aixeca una anglesa que dormia al refugi i ens demana el lot per anar a pixar, uns quants minuts més, no vindrà d’aquí.

Pugem la Vall de Monestero, de les diverses alternatives que hi ha per anar del Mallafré al Josep Maria Blanc, aquesta és probablement la pitjor per fer de nit però pensem que aquesta opció és la més autèntica, es com és feia la travessa al principi i és la que vàrem fer far dos anys. Pugem per la vall, poso el GPS per si cal alguna ajuda. Passat un petit llac el camí passa a l’altre vessant, han canviat el camí respecte a l’estiu passat, segurament per protegir la zona de prats i aiguamolls que hi ha sota la girada gran. Al canviar de Vall per agafar el coll perdem les fites, no serà l’última vegada, no hi ha lluna i no es veu res. Veiem uns ulls en mig de la foscor, probablement alguns isards que no s’expliquen qui pot caminar per aquest lloc en aquesta hora. Les fites de cada vegada estan unes més lluny de les altres, miro el GPS i veig que estem uns 200m al sud de per on vaig passar l’estiu passat, rectifiquem i tornem a trobar les fites.

La pujada al Coll és bastant penosa. La zona on normalment hi ha neu és una pala de terra, per cada dues passes amunt en dones una avall o viceversa. Aquí va passar una cosa extraordinària, el Josep Maria es comença a quedar enrera! El goig no em cap al cos, ..

al·leluia, al·leluia, al·leeeluiaaa, ...

Després de dotzenes de cops de deixar-me humiliat a curses, a travesses i en entrenaments, per primer cop veig el Josep Maria quedar-se enrera en una pujada. Però el goig dura poc. Em recorda aquella història de Ricard Fernandez a “Que bonica és la muntanya” en que dos companys pugen un cim del Himàlaia, un d’ells no aconsegueix anar al ritme de l’altre, aquest altre te una mescla de sensacions, per una part la satisfacció de veure que està més fort, però per l’altre la preocupació de que un company amb problemes és un gran problema per ell mateix. I això és el que em passa, que el Josep Maria es quedi enrera en una cursa o un entrenament seria fantàstic, però la Carros de Foc l’hem d’acabar junts, no pots deixar algú pel seu compte, de nit a 2700m d’alçada. A més que es quedi enrera demostra que alguna cosa molt dolenta està passant, la diferència de nivell entre nosaltres és molt marcada, si es queda enrera tan aviat és que està realment malament. Al principi pensem que l’altura l’afecta però ens diu que te un problema a la boca, que li fa molt mal, no te el dia.

Baixem cap al Josep Maria Blanc quasi sense perdre’ns. Al Llac de la Coveta vaig mirant el GPS per estar segur que anem bé i fico els dos peu al llac, fantàstic! Arribem al refugi on ens trobem dos pirats com nosaltres apunt de començar la travessa. No hi ha power bars però ens donen unes barretes de cereals. Tornem enrera per pujar cap al Coll de Saburó, poc abans d’arribar-hi ens passen els que sortien del refugi. A la collada de Saburó s’ens fa de dia. Poc passada la collada, per anar cap al pas de l’Os hi ha una zona de blocs una mica incòmoda, el Josep Maria és torna a queda enrera, va patint tota l’estona, arribant al refugi comencem a parlar d’abandonar, el Josep Maria diu que continuem que ara de dia es veu en cor d’anar sol al seu ritme però òbviament no podem deixar algú en problemes a darrera, no sé ni tan sols si ho diu en serio.

Voregem l’estany de Mar on hi ha algunes “ondulacions” pugem la Collada de Dellui i baixem cap al Llong. A la baixada trotem bastanta estona. Arribem al Llong i el Josep Maria ens diu que fins aquí ha arribat. Ens passa algunes barretes de menjar, perquè ja veiem que amb els avituallaments no podem confiar gaire. I diu que ens anem que ja es buscarà la vida. L’hi deiem que pot tornar a Amitges pel Portarró d’Espot. Desprès ens assabentem que està tant tocat que decideix demanar ajuda per arribar cap a un metge. Els guardes el baixen fins el principi del parc i d’allà amb ambulància fins l’Hospital de Vielha on passa la nit i d’allà cap a casa, amb la roba i la motxilla de la travessa.

Nosaltres pugem el Coll de Contratx, és una pujada considerable, si no estàs una mica sencer et pots enfonsar, de fet dos anys abans ens vàrem enfonsar en aquest punt. Vaig controlant el ritme de pujada, no anem molt ràpid, a uns 10m/min, però si aguantem aquest ritme a les pujades que queden arribem de sobres. Ens trobem cansats però bastant bé, continuem pujant a un ritme una mica conservador, no farem un gran temps però l’objectiu és arribar. Pujant cap al Coll ens avança un grup que ha sortit d’Amitges a les 3 o a les 3:30. Arribem al Coll de Contratx i ens trobem el Lluís i el Josep. Maria Aymerich, han anat a molt bon ritme, van a un ritme de fer poc més de 15 hores. La baixada del coll és una passada, està sembrada de grans blocs, és divertit anar saltant de bloc en bloc, encara que és una miqueta perillós si caus en un salt et pot pegar una bona nata i a n’aquestes alçades les cames ja no estan gaire àgils.

Arribem al Ventosa, les power bars segueixen sense donar senyal de vida, comprem alguna cosa per menjar, estirem una mica i marxem. A la pujada ens trobem una euga morta amb un fetus sortint de la panxa, no sabem si ha mort de part o ha mort d’alguna altre cosa i això l’hi ha provocat el part.

Arribem a la Restanca, mirant el que em trigat veig que ens em relaxat una mica massa. Comencem a calcular les hores que ens queden, poc més de 8 per baixar de 24 hores, hauria de ser suficient però al tram de nit pot passar qualsevol cosa. A la pujada veiem un ermini ( mustela erminea ) perseguint una marmota, quina valentia per un animal tan petit, intentar caçar-ne un de tan gran, ara si ho aconsegueix té una bona perspectiva alimentària.

El tram fins a Colomers és fa etern, no ho recordava tant llarg, triguem quasi tres hores, si no ens espavilem es farà de nit abans d’arribar a Coll del Cendrosa i aquest tram és molt complicat de nit. Parem al refugi el mínim i continuem, pugem el coll a bon ritme més aviat que a les altres pujades. Ens trobem bastant bé, comparat amb la travessa de Mallorca, estic bastant sencer, una de les diferències és que a Mallorca vàrem forçar bastant de nit, molts trams eren per pistes i vàrem córrer bastant, aquí de nit és molt complicat córrer a les baixades i vas descansant, a més he aconseguit menjar bastant i a Mallorca no tolerava rés.

Arribem al Coll del Cendrosa i tenim algunes dubtes per agafar el camí cap el Saboredo, finalment encertem el camí. Ens cau de cop la boira i es va fent de nit, el camí es va difuminant i hem d’anar seguint les fites, en un tram no veiem les fites i faig l’error imperdonable de seguir un tram per on em sembla més lògic, perdem totalment les fites i estem totalment desorientats. El Xesc diu que anem malament que el refugi ha d’estar cap a l’esquerra avall, jo crec que les fites les em deixat una mica a la dreta i hem baixat massa. El Xesc em diu que connecti el GPS però jo prefereixo intentar aprofitar la poca claror que queda. Al final la realitat s’imposa, o tornem enrera a buscar les fites, si és que som capaços perquè entre la boira i la nit ràpidament et desorientes o posem el GPS. Ens comença a entrar el pànic, la perspectiva de no acabar la travessa quan portem més de 20 hores caminant és terrible. Connecto al GPS on per sort havia introduït el refugi de Saboredo, de seguida surt la fletxa assenyalant la direcció del refugi i la distància, sols 600m, sembla poc però de nit i amb boira és suficient per no arribar mai. Anem seguint camp a través sols guiats pel GPS, la distància és va reduint, 500m, 400m, ... Als 300m tornem a trobar les fites i poc desprès veiem la llum del refugi.

Entrem al refugi on sols hi ha el guarda i tres o quatre persones més. Ens miren en cara de compassió. El Xesc té dubtes de poder arribar a Amitges, l’última perduda ha estat molt desconcertant. Jo ho tinc molt clar de seguir, em arribat massa lluny per deixar-ho estar. El guarda ens anima. Sortim tremolant de fred cap a Amitges, no se que passa a aquestes travesses que quan portes moltes hores et refredes molt més ràpid. La boira s’ha aixecat i hi ha moltes senyals de GR que seguim sense problemes. Al Xesc se li fon la bombeta del frontal, en posa una de nova i és torna a fondre de seguida. Diu “per què m’ha de passar això a mi just en aquest moment”, tres bombetes foses en una travessa és un bon promitg. Per sort jo encara tinc dues bombetes de recanvi i les meves són de la mateixa mena que les seves i podem continuar amb dos frontals.

Passem el Coll de Ratera i torna a començar l’aventura. Les senyals de GR són canviades per pals, massa separats un de l’altre per poder seguir el camí de nit. El camí està bastant marcat però desapareix als trams pedregosos, havia fet aquest tram dos cops de dia sense problemes però sense cap referència llunyana és realment complicat, fins i tot ens desorientem una mica. El Xesc torna a suggerir fer servir el GPS, aquest cop ja no discuteixo, tinc un pal del camí introduït, el GPS torna a assenyalar el camí, pal a 100m cap a l’esquerra, ens havíem anat massa a la dreta. A partir del pal posem més cura a seguir el camí i no el perdem més, el Xesc va davant posant mil ulls. Comentem que no ens sentim gaire cansats, el Xesc diu que és l’adrenalina de la por de perdre el camí, és molt possible, també dur d’ajudar que anem molt lents per no perdre el camí. En un moment donat, dubta i jo dic que segur que és cap avall que el camí està molt traçat, però quan ja anàvem a baixar el Xesc veu un pal cap amunt, quasi ens tornem a enredar!

Ja estem enfilant el refugi, és una baixada molt forta i a mi me costa doblegar molt la cama per una tibada que m’ha pegat una mica abans al quadríceps, l’hi dic al Xesc que afluixi una mica. Més avall, veiem que podem baixar de les 23 hores si correm una mica però simplement passem. Arribem, finalment, al refugi en 23:04:58 (oficial 23:06). Ens trobem el Josep Maria Aymerich i el Lluís que han arribat fa una estona, han trigat 17:50 o així, al final han hagut d’aturar una mica per una pàjara monumental del Lluís, possiblement per menjar poc, ai amb els avituallaments!

El Xesc em comenta no se què per si la tornem a fer l’any que ve. Quina moral! No vull ni pensar-ho, però això és com les maratons, quan acabes una dius mai més, però sempre hi tornes.

pep-lluís, 2002-sep-01

anar a dalt de la pàgina

enllaços a altres pàgines de la carros de foc

http://www.carrosdefoc.com (web oficial)

anar a dalt de la pàgina

llibre de piades

anar a dalt de la pàgina